diumenge, 19 octubre de 2014

Les caretes del 30 Minuts

En ocasió del seu 30 aniversari, l'equip del 30 Minuts ha penjat un vídeo amb un recull de totes les caretes del programa des de la seva primer emissió, l'octubre de 1984.




Aquí van algunes curiositats sobre les 3 primeres versions, que corresponen al període durant el qual vaig ser el realitzador del programa.

Massa neu quasi provoca un infart

Si no recordo malament, la primera careta la van dissenyar Rosa Mundet, Toni Pelegrín i Neus Grabulosa, l'ànima del departament de disseny gràfic de TV3 als inicis de la cadena. La sintonia era un muntatge de Josep Maria Romero. Juraria que primer vam tenir la sintonia i sobre això vam muntar la imatge, però podria ser a l'inrevés.

La careta és totalment abstracta, vam voler fer-la així per distinguir-nos del referent de l'Informe Semanal, que era el que l'espectador entenia per "programa de reportatges".

El títol del programa (30 Minuts) feia referència a un programa clàssic de la televisió nord-americana, el Sixty Minutes, tot i que tots dos programes eren molt diferents en la forma. En el programa americà cada reportatge està protagonitzat per un presentador que pràcticament es limita a fer entrevistes als personatges.

Al principi, el programa s'emetia en directe. Vull dir que no hi havia una "coca" (PPD) del programa que es lliurava prèviament a continuïtat, sinó que des del control de realització d'informatius llençàvem les diverses peçes pregravades: la careta i les presentacions d'en Joan Salvat, i els reportatges (al principi el programa incloia 2 o 3 peces de durada diversa en cada emissió). El primer dia, quan va entrar la careta, els tècnics del control de continuïtat es van endur un ensurt majúscul perquè de cop i volta la pantalla es va omplir de neu (el senyal de puntets blancs i negres) i es van pensar, naturalment, que l'emissió se n'havia anat en orris. Però no, era la careta, que començava amb dos o tres segons de neu abans de que comencés la sintonia.

Al dia següent ens van demanar que retalléssim la neu... que també podia fer pensar als espectadors que se'ls havia espatllat la tele.


Adoradors de la barra
La careta de la segona temporada seguia sent abstracta, però era molt tecnològica. Tenia elements en 3D, que en aquell moment era una tecnologia bastant novedosa. La barra vermella de la primera careta s'havia convertit en un element més complexe que d'entrada servia per emmarcar el sumari d'imatges i després es convertia en un "paquet" multicolor que finalment servia de fons per al logotip, que mantenia les dues ratlles vermelles però perdia el títol del programa -- una mostra que l'expressió "el 30" ja havia arrelat.

El procés tècnic per incloure tots els elements que configuraven la careta/sumari era una mica complex perquè calia sincronitzar el moviment de la barra amb el muntatge del sumari utilitzant un mesclador d'imatge que tenia el mal constum de desconfigurar-se molt fàcilment. Peri això, d'aquest procés jo en deia "l'adoració de la barra" perquè la maleïda barra ens va fer perdre bastant temps en més d'una ocasió.

La música de la careta és de Tulio Tonelli, un músic i productor que havia treballat molt a Itàlia, i que va fer una música força característica i contundent.

Més energia
La tercera versió de la careta introdueix algunes imatges, algunes reconeixibles, d'altres encara molt abstractes,  i manté una versió actualitzada del logotip. La sintonia era una versió de la música anterior, que va fer el mateix Tulio Tonelli.

Les altres caretes, que ja no corresponen a la meva època en el programa, introdueixen més imatges i canvien el logotip, que perd les barres característiques.









diumenge, 15 desembre de 2013

Reencuentro en los (nuevos) Encantes

Hace algunas semanas se inauguró en Barcelona el nuevo mercado de los Encants, el equivalente local a los "marchés aux puces" franceses, a los "flea markets" norteamericanos o al Rastro madrileño.





En una visita reciente encontré un ejemplar del primer cassette que entró en mi casa cuando era pequeño -- un Sanyo cuya característica principal era un mando tipo joystick avant la lettre (porque lo del joystick aparece con los videojuegos, que estaban todavía por llegar a principios de los años 70...).




El calaix de sastre de l'iPhone

Fent neteja de les fotos que tinc a l'iPhone n'he trobat algunes d'antigues que vaig fer pensant en comentar-les, però que van quedar oblidades. Aquí n'hi ha una selecció.

Missatge en una màquina expenedora de tiquets al metro de Barcelona

 Qui va escriure això no necessita Facebook ni Meetic...






Rètol a Madrid

Existeix la "tornillería en particular"? Diria que en aquesta botiga tenen tots els cargols que es puguin imaginar...




dimecres, 11 desembre de 2013

Canons i mantega

Ahir vaig visitar St. Augustine, a Florida. És la ciutat habitada permanentment més antiga dels Estats Units (ras i curt, the nations's oldest city). La va fundar el conquistador Pedro Menéndez de Avilés l'any 1565, i al llarg de la història va canviar de mans: dels espanyols va passar als britànics, després als espanyols de nou i finalment als americans, quan Espanya els va vendre la Florida l'any 1821.

La ciutat és bonica i molt turística. Una de les principals atraccions és el castell de San Marcos, una fortificació que defensava la ciutat i assegurava el control de les aigües del riu Matanzas i del port i la costa.



El castell té l'estructura típica de les construccions militars dels segles 17 i 18 -- forma de diamant amb bastions, molt semblant a la del castell de Montjuïc a Barcelona. És l'arquitectura que practica Martí Zuviría, el protagonista de Victus, la novel·la de Albert Sánchez Piñol sobre la guerra de Successió i el setge de Barcelona que culmina amb la desfeta de 1714.

El castell està construït amb coquina, una pedra característica de la zona formada per closques de petxines sedimentades al llarg de milers d'anys i sotmeses a una forta pressió natural. Segons les explicacions del guia, es pot considerar una mena de precursor de la pedra calcària (el limestone).




Aquesta pedra és relativament tova fins al punt que, durant les batalles, les bales dels canons enemics no la fracturaven en mil trossos sinó que hi penetraven sense trencar-la, com si la pedra fos un tros de mantega. Es veu que hi ha documentació escrita sobre aquest fet -- que no és una llegenda urbana, vaja.

Al castell es conserven uns quants canons, alguns dels quals es fan servir els caps de setmana, quan els guies --disfressats de soldats espanyols de l'època-- fan demostracions del seu ús i maneig.


Com que era dimarts, no vaig veure les demostracions. Però en canvi, vaig descobrir una cosa que em va sorprendre: alguns dels canons que l'exèrcit espanyol utilitzava a mitjan segle 18 s'havien fabricat a Barcelona. Entre les peces exposades al castell hi ha canons historiats, decorats i signats. La majoria són fets a Sevilla, però n'hi ha un parell que es van fondre a Barcelona - a la foneria de Josep Barnola.

Aquesta bonica peça d'artilleria es va fer a Barcelona el 1743

Potser en Sanchez Piñol hauria d'incloure en Barnola a la segona part de Victus...



divendres, 25 octubre de 2013

Retrato con polvo de estrellas

Acabo de descubrir el proyecto Stardust, del artista Sergio Albiac, afincado en Barcelona. Su especialidad es el arte generativo, en el que inputs exteriores interactúan con su actividad creativa de modo que el resultado es impredecible, incluso para él. En este caso, produce retratos de personas combinando sus fotografías con imágenes del telescopio Hubble a través de un software que él mismo ha escrito. El resultado son imágenes como ésta, que se crean semiautomáticamente.


Albiac explica en su web que usa las imágenes del Hubble porque somos polvo de estrellas (los átomos que componen nuestro organismo formaron parte en su día de cuerpos celestiales y, antes, de la sopa primigenia del big bang).

La gracia del proyecto es que cualquiera puede mandar su foto (a través de Google Drive) y Albiac le devuelve 3 retratos al cabo de unos días (entiendo que el sistema no es puramente automático y que hay algún tipo de intervención del artista). Los retratos se acumulan en una galería de Flickr en la que por ahora hay más de 13.000 fotos.


La acumulación de estas fotos, creadas en parte mecánicamente y en parte manualmente, y que presentan variaciones a partir de un mismo tema (las fotos enviadas por los participantes el proyecto) me hacen pensar en las series de Andy Warhol, quien también jugaba con la variación y la reproducción semimecánica, a menudo a partir de fotos preexistentes, como la de Marylin Monroe o Mao Tse Tung.



Por lo pronto, le he mandado una foto mía a Albiac y espero ansioso el resultado...

dimarts, 22 octubre de 2013

Un teatre lliure

Ahir al vespre vaig assistir a la presentació del documental La història d'un teatre lliure, dirigit per Manu Benavente.



El documental, que s'emetrà pel Canal 33 el dissabte vinent, rememora la història del Teatre Lliure des de la seva fundació al 1976 fins a l'actualitat, a través d'entrevistes a la majoria dels seus fundadors i dels professionals que hi han treballat al llarg dels anys, així com a d'altres persones que hi han estat vinculades per raons diverses. A més de les entrevistes (gairebé 40, molt ben trenades en un muntatge que se segueix perfectament), el documental inclou una acurada sel·lecció de fotografies de Ros Ribas, un dels millors i més prolífics fotògrafs d'escena de Catalunya.

El resultat és un retrat íntim, des de dins, de la trajectòria d'una de les iniciatives culturals més importants del país en els darrers 40 anys. És fascinant escoltar Lluís Pasqual, Anna Lizarán, Imma Colomer, Lluís Homar, Quim Lecina, Pere Planella i els altres protagonistes mentre expliquen els inicis d'una aventura que era molt més que una afirmació d'una nova manera d'entendre el teatre -- hi havia un compromís vital i profund, que entroncava amb els idelas de l'època (la llibertat, el hippisme, les comunes) i que tenia un grau d'exigència elevadíssim ("érem gairebé estalinistes", "el Lliure era més important que tu com a individu, però alhora pertànyer al grup et feia fort"). El relat, fonamentalment cronològic, repassa les diverses èpoques de la història del Lliure, incloses les crisis derivades dels enfrontaments personals i de la sempre difícil relació amb les institucions i el poder polític, que va resultar determinant en les incerteses que van sacsejar el teatre després de la mort de Fabià Puigserver. En aquest sentit trobo que els principals protagonistes parlen prou obertament, sense amagar-se darrera d'eufemismes: per exemple, l'Homar descriu la seva pugna amb Josep Muntanyès com una lluita pel poder, "una baralla aviam qui era més gallet."

Al llarg de la peça es citen alguns dels muntatges que, per un motiu o altre, van marcar època: des de Camí de Nit (la primera obra; increíbles imatges de video de la funció inagural al desembre del 76 - una gemma d'arxiu) fins a Terra Baixa, l'última creació de Puigserver, passant per l'Ubú Rei de Boadella (que ridiculitzava despietadament el president Pujol), o l'episodi d'autocensura que va provocar el primer cisma al si de la companyia i els primers abandonaments (és un episodi que jo desconeixia totalment).

L'equip de Manual Produccions encapçalat per el Manu i la Marga ha fet un treball excel·lent, que és ja una referència.

En les paraules de presentació, Jordi Ambròs, responsable de coproduccions documentals de TV3, ha explicat que aquest projecte és una d'aquelles obres que creen patrimoni, deixen constància d'una part de la història de la cultura recent del país. He trobat que era una observació molt encertada: el Lliure era (i és) motiu d'orgull fins i tot per als que no n'érem espectadors assidus (com ara jo).

Un altre aspecte a destacar d'aquest documental és que una part del seu finançament prové de les vies clàssiques (coproducció amb TV3, ajut de l'ICEC) però una altra part, aproximadament la meitat, prové de "noves" vies: el crowdfunding i el patrocini. En aquest cas, el patrocini del Grup Mémora. Aquest nom potser no diu gran cosa però quan el representant de la companyia ha fet el seu parlament, de seguida ha quedat clar que es tracta de l'empresa que gestiona els seveis funeraris de Barcelona. Entre el públic hi ha hagut murmuris de sorpresa i fins i tot algun acudit fàcil, però jo he trobat que el discurs del "senyor Mémora" (no recordo el seu nom) tenia força sentit. Ha dit que ells compartien els valors que el Lliure destil·la en el documental, i que la seva participació en el finançament respon a la seva concepció de la RSC (Responsabilitat Social Corporativa) com una manera de retornar a la societat part d'allò que la mateixa societat els hi dóna. Ja m'agradaria que moltes altres empreses tinguessin aquesta visió de la seva relació amb la cultura...
   





dimecres, 2 octubre de 2013

Un nen dins d'un didal

Al Guardian d'avui he vist una foto que m'ha recordat un dels meus llibres preferits de quan era petit.


La foto es va fer a Corea del Sud, en un festival de menjar. El llibre que em recorda és Jim Botón y Lucas el maquinista, de Michael Ende, que explica la història d'un nen negre que, una nit de tempesta, arriba a l'illa de Lummerland, on viuen el rei Alfonso Doce Menos Cuarto, una botiguera jovial, un funcionari que mai surt de casa sense barret bombí i paraigua --i en Lucas, el maquinista del títol i la seva entranyable locomotora Emma. (Aquí trobareu un resum de l'argument). És literatura fantàstica de la millor, anterior als llibres que van fer que el públic adult conegués Ende, com ara Momo o La història interminable.

El cas és que part de Jim Botón passa a la Xina, una Xina imaginada on els ponts sobre els rierols són de porcellana i les famílies tenen dotze i tretze fills, cadascun una mica més petit que l'anterior, fins al punt que el més petit cap dins d'un didal.

Aquest llibre és la primera part d'una història que continua amb Jim Botón y los trece salvajes, que és igualment molt recomanable. Jo els vaig llegir en castellà, no sé si existeix traducció catalana.