diumenge, 10 de gener de 2016

El abuelo del Avid y del Final Cut

Revolviendo en mi archivo he encontrado el folleto del MONTAGE, la primera máquina de montaje virtual de la historia - o, por lo menos, de la que tengo conocimiento- que era un híbrido analógico/digital.



Este bicho, que se puso a la venta en 1984, se diseñó para montar series de televisión. La consola central que se ve en la foto estaba conectada a 14 magnetoscopios Betamax modificados (con TC longitudinal y vertical) en los que se copiaban hasta 5 horas de material original. !4 copias idénticas, una en cada Betamax. El sistema capturaba un frame inicial y un frame final de cada secuencia (lo que hoy llamamos un thumbnail), que se visualizaban en la fila inferior de monitores, en la que se podían precargar hasta siete secuencias. El montador ordenaba las secuencias y definía los puntos de entrada y salida, y podía visualizar el resultado en los monitores de arrriba: el sistema gestionaba los 14 Betamax de modo que cada plano o secuencia se reproducía desde una máquina distinta, y commutaba entre las máquinas para ofrecer una reproducciñón continua.

Cuando se llegaba a un montaje definitivo, la máquina creaba un EDL, una lista de decisiones de montaje que se almacenaba en un disquete y que luego se importaba en un sistema de montaje on-line con las cintas originales de una pulgada para ejecutar el montaje del master.

Esta filosofía de montaje virtual era tan innovadora a mediados de los 80 que en el folleto se incluye una explicación de "qué es y qué hace" la máquina.

No sé si llegaron a vender sistemas que se pusieran en explotación. Recuerdo que al cabo de unos años, a mediados de los 90, asistí a una demostración en TV3 del sistema Montage en su versión digital (era la época del Media 10o y de los primeros Avid).



dimarts, 20 d’octubre de 2015

Un monumento al teclado... o un altar a Santa Tecla

Un amigo estuvo hace poco en la ciudad rusa de Ekaterinburgo y se encontró con este monumento público... al teclado! Aunque también podría ser un altra a Santa Tecla, patrona de lo informático.



diumenge, 16 d’agost de 2015

Rotunda rotonda para aerotranstornados

En Francia, cerca de la entrada a la autopista A-7 en Orange, existe una rotonda francamente rotunda. En vez de un arbolito, una escultura abstracta o un tractor viejo, del suelo surge un poderoso caza Mirage.


Un poco más al Norte, en dirección a Lyon, en un polígono comercial al lado de la autopista, hay un almacén de efectos militares (surplus) que tiene un caza colgado de la fachada como reclamo - pero ese no me dio tiempo a fotografiarlo.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Les caretes del 30 Minuts

En ocasió del seu 30 aniversari, l'equip del 30 Minuts ha penjat un vídeo amb un recull de totes les caretes del programa des de la seva primer emissió, l'octubre de 1984.




Aquí van algunes curiositats sobre les 3 primeres versions, que corresponen al període durant el qual vaig ser el realitzador del programa.

Massa neu quasi provoca un infart

Si no recordo malament, la primera careta la van dissenyar Rosa Mundet, Toni Pelegrín i Neus Grabulosa, l'ànima del departament de disseny gràfic de TV3 als inicis de la cadena. La sintonia era un muntatge de Josep Maria Romero. Juraria que primer vam tenir la sintonia i sobre això vam muntar la imatge, però podria ser a l'inrevés.

La careta és totalment abstracta, vam voler fer-la així per distinguir-nos del referent de l'Informe Semanal, que era el que l'espectador entenia per "programa de reportatges".

El títol del programa (30 Minuts) feia referència a un programa clàssic de la televisió nord-americana, el Sixty Minutes, tot i que tots dos programes eren molt diferents en la forma. En el programa americà cada reportatge està protagonitzat per un presentador que pràcticament es limita a fer entrevistes als personatges.

Al principi, el programa s'emetia en directe. Vull dir que no hi havia una "coca" (PPD) del programa que es lliurava prèviament a continuïtat, sinó que des del control de realització d'informatius llençàvem les diverses peçes pregravades: la careta i les presentacions d'en Joan Salvat, i els reportatges (al principi el programa incloia 2 o 3 peces de durada diversa en cada emissió). El primer dia, quan va entrar la careta, els tècnics del control de continuïtat es van endur un ensurt majúscul perquè de cop i volta la pantalla es va omplir de neu (el senyal de puntets blancs i negres) i es van pensar, naturalment, que l'emissió se n'havia anat en orris. Però no, era la careta, que començava amb dos o tres segons de neu abans de que comencés la sintonia.

Al dia següent ens van demanar que retalléssim la neu... que també podia fer pensar als espectadors que se'ls havia espatllat la tele.


Adoradors de la barra
La careta de la segona temporada seguia sent abstracta, però era molt tecnològica. Tenia elements en 3D, que en aquell moment era una tecnologia bastant novedosa. La barra vermella de la primera careta s'havia convertit en un element més complexe que d'entrada servia per emmarcar el sumari d'imatges i després es convertia en un "paquet" multicolor que finalment servia de fons per al logotip, que mantenia les dues ratlles vermelles però perdia el títol del programa -- una mostra que l'expressió "el 30" ja havia arrelat.

El procés tècnic per incloure tots els elements que configuraven la careta/sumari era una mica complex perquè calia sincronitzar el moviment de la barra amb el muntatge del sumari utilitzant un mesclador d'imatge que tenia el mal constum de desconfigurar-se molt fàcilment. Peri això, d'aquest procés jo en deia "l'adoració de la barra" perquè la maleïda barra ens va fer perdre bastant temps en més d'una ocasió.

La música de la careta és de Tulio Tonelli, un músic i productor que havia treballat molt a Itàlia, i que va fer una música força característica i contundent.

Més energia
La tercera versió de la careta introdueix algunes imatges, algunes reconeixibles, d'altres encara molt abstractes,  i manté una versió actualitzada del logotip. La sintonia era una versió de la música anterior, que va fer el mateix Tulio Tonelli.

Les altres caretes, que ja no corresponen a la meva època en el programa, introdueixen més imatges i canvien el logotip, que perd les barres característiques.









diumenge, 15 de desembre de 2013

Reencuentro en los (nuevos) Encantes

Hace algunas semanas se inauguró en Barcelona el nuevo mercado de los Encants, el equivalente local a los "marchés aux puces" franceses, a los "flea markets" norteamericanos o al Rastro madrileño.





En una visita reciente encontré un ejemplar del primer cassette que entró en mi casa cuando era pequeño -- un Sanyo cuya característica principal era un mando tipo joystick avant la lettre (porque lo del joystick aparece con los videojuegos, que estaban todavía por llegar a principios de los años 70...).




El calaix de sastre de l'iPhone

Fent neteja de les fotos que tinc a l'iPhone n'he trobat algunes d'antigues que vaig fer pensant en comentar-les, però que van quedar oblidades. Aquí n'hi ha una selecció.

Missatge en una màquina expenedora de tiquets al metro de Barcelona

 Qui va escriure això no necessita Facebook ni Meetic...






Rètol a Madrid

Existeix la "tornillería en particular"? Diria que en aquesta botiga tenen tots els cargols que es puguin imaginar...




dimecres, 11 de desembre de 2013

Canons i mantega

Ahir vaig visitar St. Augustine, a Florida. És la ciutat habitada permanentment més antiga dels Estats Units (ras i curt, the nations's oldest city). La va fundar el conquistador Pedro Menéndez de Avilés l'any 1565, i al llarg de la història va canviar de mans: dels espanyols va passar als britànics, després als espanyols de nou i finalment als americans, quan Espanya els va vendre la Florida l'any 1821.

La ciutat és bonica i molt turística. Una de les principals atraccions és el castell de San Marcos, una fortificació que defensava la ciutat i assegurava el control de les aigües del riu Matanzas i del port i la costa.



El castell té l'estructura típica de les construccions militars dels segles 17 i 18 -- forma de diamant amb bastions, molt semblant a la del castell de Montjuïc a Barcelona. És l'arquitectura que practica Martí Zuviría, el protagonista de Victus, la novel·la de Albert Sánchez Piñol sobre la guerra de Successió i el setge de Barcelona que culmina amb la desfeta de 1714.

El castell està construït amb coquina, una pedra característica de la zona formada per closques de petxines sedimentades al llarg de milers d'anys i sotmeses a una forta pressió natural. Segons les explicacions del guia, es pot considerar una mena de precursor de la pedra calcària (el limestone).




Aquesta pedra és relativament tova fins al punt que, durant les batalles, les bales dels canons enemics no la fracturaven en mil trossos sinó que hi penetraven sense trencar-la, com si la pedra fos un tros de mantega. Es veu que hi ha documentació escrita sobre aquest fet -- que no és una llegenda urbana, vaja.

Al castell es conserven uns quants canons, alguns dels quals es fan servir els caps de setmana, quan els guies --disfressats de soldats espanyols de l'època-- fan demostracions del seu ús i maneig.


Com que era dimarts, no vaig veure les demostracions. Però en canvi, vaig descobrir una cosa que em va sorprendre: alguns dels canons que l'exèrcit espanyol utilitzava a mitjan segle 18 s'havien fabricat a Barcelona. Entre les peces exposades al castell hi ha canons historiats, decorats i signats. La majoria són fets a Sevilla, però n'hi ha un parell que es van fondre a Barcelona - a la foneria de Josep Barnola.

Aquesta bonica peça d'artilleria es va fer a Barcelona el 1743

Potser en Sanchez Piñol hauria d'incloure en Barnola a la segona part de Victus...