El árbol de la vida, de Terrence Malick, va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes 2011. Una part de la crítica va lloar la pel·lícula fins a l'extrem (per exemple
aquest) , d'altres van mostrar-se més cautelosos (com
aquest altre o
aquest).
Quan ha arribat als cinemes, el públic ha rebut
El Árbol amb estupefacció. En una enquesta "planiana" entre amics, coneguts i saludats, gairebé ningú semblava estar satisfet amb l'experiència. Els mitjans s'han fet ressò del fenòmen (com ara
Toni Clapés a RAC1, dilluns 19 de març ). A un cinema de Esplugues (els Splau), van posar
un cartell advertint de que la pel·lícula era especial i que si els espectadors s'avorrien podien marxar i els donarien una entrada per un altre dia.
El que em sembla interessant de tot això és que torna, ni que sigui per poc temps, un debat que, en cinema, semblava oblidat: el debat entre els defensors de la creació artística, malgrat que pugui resultar "críptica" i els que podríem qualificar d'"utilitaristes" -- que defensen que una bona pel·lícula ha d'explicar bé una bona història i que si no ho aconsegueix no és una bona pel·lícula.
Des de mitjans dels anys 80 havia tingut la sensació de que el debat l'havien guanyat els darrers, i potser el sorprenent és que una pel·lícula com la de Malick hagi arribat als cinemes de públic massiu, quan semblaria que el seu hàbitat natural serien els circuits més selectius, els que abans s'anomenaven "d'art i assaig" (sembla que la presència de Brad Pitt i Sean Penn té alguna cosa a veure amb la decisió)
Veurem què passa amb Los pasos dobles. Algun exhibidor la posarà en sales de centres comercials?