dimarts, 25 de desembre de 2012

Presupuesto cero en TVE

Ayer, mientras curioseaba la guía de programas de TVE, me encontré con esto:


Alguien rellenó el formulario que suministra la información a la guía con unos datos que, evidentemente, eran de uso interno, no para ser publicados. Es un error menor que probablemente sólo vi yo. Pero con su franqueza, la frase resulta muy reveladora del grado de conciencia interna respecto a la grave situación que atraviesa TVE. Como ciudadanos, creo que debemos defender la existencia de una televisión pública a la que no se puede ahogar económicamente (esto es extensible a TV3, también).

dimarts, 18 de desembre de 2012

Capricis de l'atzar

Aquest matí, a la web del diari Ara, s'ha produit una coincidència --crec que per atzar-- que m'ha semblat molt metafòrica respecte als temps que estem vivint.

Sota un anunci de camises i polos amb un brodat que diu "República Catalana", amb Sant Jordi i drac inclosos, apareix un altre anunci --de les lletres del Tresor del Regne d'Espanya.

Juxtaposició de desitjos i realitats...



dissabte, 8 de desembre de 2012

Más sobre aeropuertos

Hace poco estuve en el aeropuerto de Amsterdam para tomar un vuelo de KLM. Llevaba mi tarjeta de embarque impresa y pensaba que hacer el "drop off" iba a ser un momento. Pues no. A algún genio de la optimización de procesos se le debió ocurrir que no basta con hacer que el viajero asuma parte de la facturación (imprimir la tarjeta, seleccionar el asiento) sino que puede/debe hacerlo todo. Para ello, este cráneo privilegiado diseñó o hizo diseñar una máquina automática de facturación de maletas. Ella sola pesa la maleta, emite un mensaje (y una factura) en caso de exceso de equipaje, imprime la tira con la información de los vuelos y los códigos de barras y, una vez el usuario ha colocado la tira en la maleta, se la lleva elegantemente hasta la cinta transportadora. Moderno, funcional, elegante. Ideal, vamos.

En teoría.

Lo que ocurre en la realidad es: la máquina desconcierta al usuario (por nueva y por "¿y ahora esto???"; si los primeros pasos van bien (escanear la tarjeta de embarque, pesar la maleta, imprimir la tira), la cosa se tuerce indefectiblemente en el momento de poner la tira en la maleta. Ese gesto que los empleados de facturación realizan con una habilidad y ligereza rayana en el zen... ese es un gesto que los viajeros no han hecho nunca, y que no es tan fácil como parece. Además, la posición del cliente respecto a la maleta es poco práctica y la propia estructura de la máquina es un estorbo. Resultado: se crean colas.

"¿Y esto???"

"Introduzca el extremo A por la abertura B cuidando de que no descuajeringar el pitorro C..."

"Maldita tira de los c....!"


"Buf, lo he conseguido. Pero... llegará a su destino?"



Por otra parte, cuando a alguien le "sale" exceso de equipaje. la máquina se limita a emitir un mensaje seco por la pantalla: "pague X euros por exceso de equipaje". En estas circunstancias, el pasajero espera poder negociar algún apaño pero, claro, la máquina no le da ninguna opción de diálogo, sólo le muestra dónde introducir la tarjeta de crédito; por tanto, el viajero deja la maleta en la máquina y se pone a buscar a alguien de carne y hueso con quien hablar. Y mientras el proceso no se cierra, la cola sigue aumentando.

Y, como no podía ser de otra manera, en cuanto una máquina falla --que fallan-- las colas se hacen más largas.

La compañía, consciente de que en los primeros días va a haber pasajeros que van a necesitar ayuda, dispone de unos cuantos empleados que hacen lo que pueden por solucionar las incidencias. Si esos mismos empleados estuvieran tras el mostrador de drop-off, todo el proceso sería más rápido y menos estresante para los viajeros. Pero, claro, la compañía espera que un día el nivel de incidencias llegará a ser suficientemente bajo como para que la gente lo tolere (esto es lo que ocurrió con el auto check-in). Y entonces habrá conseguido su objetivo: desplazar un trabajo que debería hacer la propia compañía hacia un tercero (en este caso, el cliente) y eliminar una parte de los trabajadores que lo hacían. El coste de la instalación de las máquinas se compensa por los sueldos que se amortizan. Un caso prototípico de externalización de costes.

Pero visto lo visto en Amsterdam, es posible que el tiro les salga por la culata. Muchos viajeros, hartos, se fueron a facturar a los mostradores convencionales que había al otro lado de las máquinas, donde el proceso no tardaba más de un minuto por maleta (entre ellos, yo mismo).

La próxima vez que vaya a volar facturando equipaje, voy a optar por que todo el trabajo lo haga la compañía: ni tan sólo imprimiré la tarjeta de embarque con antelación. Total, no voy a ganar ningún tiempo...

Inesperat Sorolla

He estat un parell de dies a Madrid i he visitat entre altres el Museu Sorolla, és petit però val la pena. És una casa-museu, i les estances conserven l'aire que els hi va donar el pintor. En els nombrosos quadres penjats a les parets es pot apreciar la destresa del pintor valencià per plasmar la llum mediterrània, especialment en les nombroses escenes de platja.




Un dels quadres exposats m'ha cridat l'atenció per el seu tema, gens habitual en l'obra de Sorolla. Es tracta d'Una investigación, un oli de 1897 que, segons el catàleg del museu, plasma "el laboratorio del doctor Luis Simarro Lacabra, amigo y protector de Sorolla".


Segons la Wikipedia, el doctor Simarro --fill d'un altre pintor valencià, Ramon Simarro-- va ser un dels pioners de la neurologia a Espanya i va influenciar a Ramón y Cajal. La relació entre Simarro i Sorolla devia ser més que anecdòtica, perquè aquest darrer va pintar un parell de retrats de l'investigador que es conserven a la Universidad Complutense de Madrid, com part del llegat Simarro. A la web de la Complutense he trobat un article que sembla molt ben documentat sobre la relació entre el científic i l'artista.


No és habitual que els artistes plàstics retratin a científics i investigadors. Però sembla indubtable que a finals del segle XIX i principis del XX hi va haver un cert acostament, per influència de la Institución Libre de Enseñanza (fundada el 1876 per Francisco Giner de los Ríos) a la que es va afegir a partir de 1910 la Residencia de Estudiantes. Per la Residencia van passar Dalí, Buñuel, García Lorca, però també Severo Ochoa. Durant la recerca per al documental Dimensió Dalí vam trobar una foto de Federico García Lorca al costat d'un microscopi però, per molt que vam buscar, no vam trobar la foto equivalent amb Dalí (que probablement devia existir i es devia perdre juntament amb bona part dels fons de la Residencia). Tampoc vam trobar cap prova de que Dalí assistís a les conferències que Einstein va fer a la Residencia o a Barcelona el 1923 -- cosa que fa creure que no hi va anar, altrament ja s'hagués encarregat el mateix Dalí de fer-ho saber a tort i a dret.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Mi día en el A380

Ayer volé por primera vez en un Airbus A380, el tercero de la flota de Air France, que tiene 8 de estos mastodontes de 500 y pico plazas. Era el vuelo de París a Washington DC (Dulles). Por suerte el avión iba medio vacío con lo cual las 8 horas a bordo no se han hecho tan terribles.

Aquí van unas fotos del avión en la puerta de embarque, desde donde se ve muy bien su característica forma de cabeza de ballena beluga. Hay dos pasarelas de acceso, una para cada cubierta.



Una vez en el interior, es como todos los long-haul, diseñado con eficiencia, pero nada hace pensar que uno vuela en el mayor avión de pasajeros que existe. Bueno, al menos en clase turista, en la que yo estaba (en la cubierta inferior; a la vuelta intentaré ir en la superior). 


La distribución de asientos es 3-4-3. El espacio para las piernas es amplio y, como en todos los aviones modernos hay un centro de entretenimiento personal en el dorso de cada asiento, con decenas de películas y programas de TV, más de 200 CDs (una buena selección) y videojuegos. El mando a distancia es también un teléfono, tiene un teclado que incluye la tecla “@” por lo que imagino que se pueden mandar e-mails – lo que no sé es a qué precio, pero imagino que prohibitivo.



Lo que no había visto nunca es la tail cam, una cámara montada en la cola del avión (creo que en puridad se llama el timón) que el piloto ha conectado en el momento del taxiing y del despegue.La imagen tiene gracia pero no es muy emocionante, me imagino que lo será más al aterrizar.

video

Un aspecto destacable de este avión es que es muy silencioso para lo grande que es. En el interior me ha parecido que el ruido de los motores se oía menos que en otros modelos.

El vuelo ha sido muy tranquilo excepto por un incidente menor: en un momento dado, se ha colgado el servidor del programa de entretenimiento y todas las pantallas de los pasajeros mostraban una pantalla azul que recordaba el pantallazo azul de Windows.




Al cabo de un rato el sistema ha arrancado de nuevo y ha vuelto a funcionar sin problemas. No he podido dejar de pensar en qué pasaría si se colgara el servidor de aviónica... Estas aeronaves están controladas hasta el último detalle por ordenadores, espero que sean más estables que el servidor de entretenimiento...

Resumiendo: seguramente el impacto de viajar en este bicho debe ser mayor si uno va en Business o en Primera Clase, pero eso lo va a tener que contar otro aerotrastornado, me temo.



dijous, 22 de novembre de 2012

Hipocresia mediambiental

A la cambra de bany de molts hotels hi ha un cartellet que diu més o menys:

"T'imagines la quantitat d'energia, d'aigua i de detergent que es malgasta per rentar tovalloles que potser podries tornar a fer servir? Estem compromesos amb el medi ambient i per això només rentarem les tovalloles que deixis per terra; les que estiguin als penjadors les podràs tornar a fer servir".

És una idea molt bona, fàcil d'aplicar i que té resultats immediats. O no. Perquè, de fet, en la majoria dels hotels que recordo m'han canviat les tovalloles sistemàticament, tot i que procuro deicar ben clar que estic disposat a reutilitzarles.

Aquestes fotos les he fet a un NH d'Amsterdam, però el mateix m'ha passat a hotels d'altres cadenes. Un exemple de poca sensibilitat mediambiental -- més aviat d'hipocresia mediambiental.

Així deixo la cambra de bany al matí...

i així me la trobo en tornar al vespre,
amb totes les tovalloles canviades.

Un bellezón junto al canal

Estos días he estado en Amsterdam asistiendo al IDFA. En uno de los canales me encontré este bellezón. No fui el único que le sacó fotos, de hecho la gente que pasaba se paraba a menudo para contemplarlo. No cada día se ve un Tesla Roadster...




El otro coche es un Opel Ampera, de éste no había oído hablar nunca.









El cargador es muy mono, sí. Pero creo que tiene un defecto de diseño. Cualquier desaprensivo puede desenchufar el cable e interrumpir la carga. Qué faena para el propietario si llega por la mañana y se encuentra el Tesla sin carga...

dimecres, 14 de novembre de 2012

Falta de previsió?

L'altre dia, mentre era a la T1 de l'aeroport de Barcelona esperant l'arribada d'un convidat, em vaig trobar amb un fenòmen que em va fer pensar en com és de difícil pensar en tot quan es dissenya qualsevol instal·lació --arquitectònica, en aquest cas, o de qualsevol altra mena.

Davant la porta per la que surten els viatgers després de recollir les maletes hi ha una sala molt àmplia on s'esperen els familiars, amics o xofers que els han anat a rebre. Le gent s'espera dempeus, perquè no hi ha cap cadira o banc per seure. A banda i banda de la sala, davant de la porta, hi ha dues columnes. Em vaig fixar que, per la cara que mira cap a la porta per la que apareixen els viatgers, aquestes columnes mostren una banda fosca a un metre-metre i mig del terra; però aquesta banda no apareix a l'altra banda de la columna, la que no veu la porta.

Les dues cares de la mateixa columna. A l'esquerra, la part de "darrera", que no veu la porta
de sortida de passatgers. A la dreta, la part de "davant", que mira cap a la porta.

De seguida vaig pensar que la banda havia de ser el resultat del fregament de les persones que es recolzen en la columna mentre esperen que arribin els viatgers que han vingut a trobar. Al cap de poc vaig comprovar que no anava errat: a la columna de l'altra banda de la sala, que mostrava també la banda fosca, una persona havia adoptat exactament aquesta posició.


Em costa de creure que la roba destenyeixi i per tant m'inclino a pensar que la banda fosca és el resultat d'una interacció química entre el greix i la suor de les mans i la capa superficial del formigó, que és com un vernís transparent. Fa tres anys i mig que es va inaugurar la terminal, i per aquesta sala deuen haver passat centenars de milers de persones, potser milions. Només que un 1% d'aquesta gent s'hagi recolzat a les columnes, això vol dir milers de mans.

Em sorprèn que els encarregats de manteniment de l'aeroport no hagin fet netejar aquestes columnes. O potser ho han provat sense èxit: si el que es produeix no és un simple dipòsit superficial a la columna sino una vertadera interacció química que afecta a la composició del vernís potser no n'hi ha prou amb passar una esponja amb detergent.

Segur que l'equip de disseny de la terminal, liderat per Ricard Bofill, no va pensar mai que es produiria aquest fenòmen.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Piranesi

He anat a veure l'exposició sobre Piranesi que hi ha al CaixaFòrum de Barcelona. La majoria de les peces són gravats, que m'han interessat moderadament. Però hi ha també alguns objectes tridimensionals creats per a l'exposició, i que són materialitzacions dels dibuixos de l'artista venecià.





La cadira ultrabarroca m'ha recordat vagament, per la seva estructura, les cadires que Gaudí va dissenyar per a la Casa Milà i la Casa Calvet.




Aquest gerro (que fa uns dos metres d'alçada) m'ha recordat l'estatueta que és al centre d'El Falcó Maltès, una de les millors pel·lis de Humphrey Bogart.




Ara bé, l'objecte que m'ha agradat més, i de lluny, és aquesta cafetera de plata. Trobo que és francament moderna.




dijous, 1 de novembre de 2012

La corda més fosca

En una entrada del seu blog, l'Albert Cuesta comparteix música que està escoltant per Spotify. Concretament, un disc o una llista de reproducció que es titula "The Darkest String", i que comença amb l'Adagio de Barber.

No sé si la llista l'ha compilat l'Albert o bé algú altre, o el mateix Spotify. Però trobo que iniciar-la amb l'adagio de Barber no és cap casualitat. Al meu parer, aquesta peça (bellíssima) s'ha convertit en una mena de codi automàtic (el que els americans dirien shorthand for) per denotar pena, dolor i tristesa infinites. (De manera semblant, les Variacions Goldberg de Bach s'han convertit en un codi per denotar refinament, que pot anar acompanyat d'altres característiques: en una de les seqüències més memorables d'El Silenci del Anyells, Hannibal Lecter, tancat en una gàbia, escolta amb delectació un fragment de les Goldberg mentre es cruspeix un dels seus vigilants per sopar).

Refinament sàdic: canibalisme i Bach

Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.

No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Una idea brillant

Vaig conèixer els Neistat Brothers a través de la Cosima Dannoritzer, quan estàvem preparant el documental Comprar, Llençar, Comprar. Ara, saltant d'un lloc a un altre a internet, he trobat un vídeo que formava part de la sèrie que van produir per HBO. Trobo que és una idea genial: convertir una navalla suïssa en un clauer per no haver d'arrossegar manyocs de claus com si fossim governantes d'un internat britànic.

Jack Knife Hack, de Van Neistat

Els dos germans solien treballar junts però des de fa un temps cadascun va pel seu compte. El més actiu sembla ser el Casey (que és el que sortia a Comprar, Llençar Comprar).

Per cert, en Van diu al principi del vídeo que és en blanc i negre per un motiu que dirà al final, pel que sembla té a veure amb un tema legal.Em fa l'efecte que els advocats de HBO van dir a en Van que no podien utilitzar/modificar/transformar una navalla suïssa (el disseny de la qual deu estar patentat) sense permís dels propietaris de la marca. I com que el color vermell és una característica essencial de la marca, en Van va fer el vídeo en blanc i negre (i va tapar el logotip amb cinta americana).


dimarts, 25 de setembre de 2012

Coincidència aqüàtico-esportiva


Ja fa dies que es parla de la polèmica destitució d'Anna Tarrés com a entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada. S'han conegut acusacions de membres de l'equip que parlen de tracte vexatori durant les duríssimes sessions d'entrenament; altres nedadores han tret ferro a l'assumpte, adduïnt que ja és sabut que l'esport d'èlit és un ambient ultracompetitiu. Aquesta polèmica m'ha fet recordar el documental "Aigua, Infern, Cel" sobre la selecció espanyola de waterpolo que el Sense Ficció de TV3 va emetre aquest estiu. El documental (obra de Joan Soler i Josep Morell, produït per Paral·lel 40) narra la història de la selecció que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i l'or a Atlanta 96. Aquells nedadors també patien; en el seu cas, els mètodes gairebé militars de l'entrenador croat Dragan Matutinovich.

Em sembla curiosa aquesta coincidència. És veritat que els esports d'èlit són tremendament competitius i que l'excel·lència s'assoleix a base de hores i més hores d'entrenament i sacrifici (vegeu Outliers, de Malcom Gladwell). Però potser els esports aqüàtics tenen algun element amagat que explica les històries paral·leles de waterpolistes i "sirenes" sincronitzades.



diumenge, 16 de setembre de 2012

Ecos de la mani del 11-S

S'han dit tantes coses de la mani del dimarts passat que ja només queda repassar les coincidències. Com la que em suggereix la façana del Corte Inglés, on la senyera penjada al costat de la valla publicitària sembla  un d'aquells enigmes que els missatgers portaven als reis de la mitologia antiga.



En aquest cas, la interpretació de l'enigma seria "Avança cap a la independència, serà fantàstica". Per cert, la model de l'anunci seria la Marianne d'una futura república catalana?

De propina, una altra image simpàtica del dia.





dimarts, 21 d’agost de 2012

Moments Amsterdam

Passejant per Amsterdam m'he trobat amb 3 imatges que gairebé només es poden veure en aquesta (molt bonica) ciutat.

La primera, de fert, es podria veure també en altres llocs, possiblement a Venècia o a Bangkok. És un exemple més de l'adaptació de l'ésser humà a les condicions ambientals. A Venècia, els enterraments es fan en gòndola...

Repartiment a domicili. Amsterdam, 20.08.2012

Crec que la segona imatge no es podria veure a Venècia, perquè allà els ponts són fixos i no hi ha tramvies. El cas és que aquest matí m'he adonat que estàvem parats, i al buscar la causa de l'aturada m'he adonat que el pont s'havia alçat per donar pas a un vaixell, probablement una barcassa de càrrega (els vaixells particulars i turístics passen sota els ponts sense problema).

El tramvia número 7 espera que s'abaixi el pont sobre el Kostverlorenvaart. Amsterdam, 21.08.2012 
Aquesta imatge m'ha recordat The Bridge, un documental clàssic de Joris Ivens, filmat el 1928 (però no a Amsterdam sinó a Rotterdam. Ivens filma el funcionament d'un pont llevadís vertical i fa un muntatge molt dinàmic d'una estructura que convencionalment sembla molt estàtica. Va ser un dels seus primers èxits, que el va consolidar com a cineasta experimental).

La darrera imatge sí que només es pot donar aquí... Aquests senyals es troben a l'entrada de Mercator Plein, una plaça on s'hi deu practicar el botellón a l'holandesa...

Senyals de trànsit a l'entrada de Mercator Plein, Amsterdam


dijous, 2 d’agost de 2012

Preparats fins a l'últim detall

Una de les virtuts d'un bon productor és preveure fins els més mínims detalls i necessitats que poden sorgir durant un rodatge. Al llarg de la meva carrera he tingut el plaer de comptar amb grans professionals que no deixaven res a l'atzar. Però el retall que publica el darrer número del Hollywood Reporter supera qualsevol marca... El road manager de Duran Duran pensava en tot, tot i tot!


The Hollywood Reporter, 28 Juliol 2012, pàg. 28

dissabte, 28 de juliol de 2012

Cerimònies olímpiques

Ahir vaig veure, íntegra, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Era el primer cop que feia una cosa així. El 1992, quan els Jocs van ser a Barcelona, em vaig perdre la cerimònia a causa d'un accident domèstic. Estava de vacances a un masia prop de Cassà de la Selva, érem unes quantes famílies i ens disposàvem a seguir la cerimònia per televisió. Però em vaig fer un tall a la mà mentre feia servir un ganivet de tallar pernil per tallar una síndria, i vaig haver d'anar d'urgències a l'hospital Trueta, a Girona. Després vaig veure fragments en les repeticions televisives.

Ahir no hi va haver cap accident, però hi havia Twitter -- un exercici ben divertit, això de seguir el fil dels comentaris a mida que avança el programa. Els comentaris (de la gent que segueixo i dels retweets que feien) van anar evolucionant a mida que avançava l'espectacle. La primera part (l'oda pastoral a la bellesa i armonia del camp britànic) va generar força comentaris burletes però el to va anar canviant a mida que apareixien les sufragistes, els miners, el NHS, els capitalistes i, posteriorment, amb el medley superpotent de la cultura pop britànica -musical, cinematogràfica, televisiva i amb el cop d'efecte del pebeter constituït per 200 "flors" de coure.

Les anelles olímpiques, "forjades" al mateix estadi i flotant damunt  la  part central de la pista,
van ser la primera imatge memorable de la cerimònia de Londres 2012.

Aquesta imatge, corresponent al segment sobre l'espiritualitat (i la mort) , recorda poderosament  la instal·lació
The Weather Project que l'artista islandès Olafur Eliasson va fer a la Tate Modern l'any 2003.
El pebeter, format per 200 "flors" de coure, es feia eco
d'un leitmotiv present al llarg de tot l'espectacle: la idea de comunitat.


Algú va comentar que ja no es podrà dir que la cerimònia inaugural de Barcelona és la millor de la història. A mi això m'importa poc. El que em sembla important de la cerimònia del 92 és que (si no vaig errat) va canviar el model en integrar una narrativa històrico-dramàtica en un espectacle que fins llavors s'havia centrat més en la gimnàstica de masses.