dijous, 26 d’abril de 2012

Una campanya visualment interessant

Turkish Airlines és un dels patrocinadors del Barça i, com a tal, té dret a utilitzar la imatge dels jugadors per a la seva publicitat. Això és el què ha fet en una campanya que he vist a l'aeroport de Barcelona, encara que imagino que s'ha desplegat també en altres llocs. El curiós és que no utilitzen la imatge real dels jugadors sinó una interpretació gràfica força potent, de colors plans i línies gruixudes, d'aire "pop". És un estil visual que destaca força en l'entorn d'un aeroport, que sempre és molt "corporate", amb missatges que normalment són molt plans i/o molt subtils (en realitat vull dir "understated" però no trobo una bona traducció).

Messi vist per Turkish Airlines 

El color intens de la gràfica contrasta amb la grisor dels viatgers de negocis

 Un altre exemple. A sota, una mostra de la comunicació habitual als aeroports.

dimecres, 4 d’abril de 2012

L'anacronisme de 60 Minutes

Open Culture ha publicat un comentari sobre la darrera peça de Morley Safer per a 60 Minutes, el veterà programa de reportatges de la CBS. Es tracta d'un reportatge sobre una fira d'art a Miami dirigida a un públic de categoria "fastigosament ric". En Safer fa els comentaris habituals en aquests casos ("I això és art? Com pot valdre 4 milions de dòlars una fotografia?").



Al veure el reportatge, m'ha fet gràcia comprovar com 60 Minutes, que en el seu moment va ser un programa innovador, ha fet bandera de l'anacronisme per a mantenir la seva identitat visual, que pràcticament no ha variat en els 44 anys que el programa porta en antena.

La careta segueix sent un cronòmetre analògic amb el seu tic-tac característic (ara el cronòmetre es veu en color). Em jugo un pèsol, com diria en Puyal, a que ningú de la redacció del programa fa servir aquesta mena d'andròmina -- tothom deu fer servir una bonica app per a iPhone o Android. I la presentació segueix jugant visualment amb l'analogia de que els reportatges de 60 Minutes són l'equivalent d'un article de revista. Per això els reporters apareixen asseguts davant d'un fons en en que el títol del reportatge està composat com si es tractés d'una doble pàgina d'una revista setmanal com ara Time, Newsweek o Life.

Ara bé, si el programa segueix en antena és perquè és rendible; i si és rendible és perquè fa periodisme del bo, que es fa mirar.

(Una bona part del meu llibre "Reportatge a TV: el model americà" es centrava en el 60 Minutes).